Fundació Caixa Carlet
Plaça del Convent i de la Vila, 15 - 46240 Carlet (Valencia) Telf. (+34) 962 994 284

Juanvi Monzó

Juanvi Monzó

Del 24 d’octubre al 24 de desembre de 2003.


Catàleg editat per la Fundació i a la disposició dels interessats.


ISBN: 84-933366-2-9


Saravá Juanvi!

I
Fa més d’un mes, a finals de juny, anava en la meua moto, cercant un restaurant per a la inauguració de l’exposició de Gilberto & Jorge quan vaig veure una figura amiga caminant per la vorera, era Juanvi, Juan Vicente Monzó, amic molt volgut des de fa molts anys, des de la meua joventut  d’estudiant en la Universitat  Literària de València. Vaig parar un moment per a saludar-lo.
Aquella va ser una molt breu encara que efusiva conversa de carrer – sense baixar de la moto- en la qual em va dir que volia que visitara el seu estudi per a ensenyar-me les pintures en les quals havia estat treballant des de fa temps i que ara anava a mostrar, per primera vegada en una exposició.
Durant aquests últims anys Juanvi i jo ens hem vist molt de tant en tant i en circumstàncies convencionals, poc disteses, en general trobades casuals  com aquesta, en adreces oposades pel carrer, o visites seves acompanyat de la seua parella i amics a la meua galeria.
Des que ambdós iniciem aqueixa etapa de les nostres vides que posa fi al període juvenil d’estudiants per a convertir-nos en individus cotitzadors i més o menys estables, en la qual, quasi sense adonar-nos, el grup d’amics que han estat tan estretament units – com tripulants d’una barca que navegava feliçment sense destinació, de dia i de nit – es va disgregant, per motius diversos, diferents estudis, treball, noves relacions, fills, etc…, el temps, que llavors era temps compartit, es va anar fent privat i va anar fent de nosaltres amb les maromas d’aqueixes altres embarcacions que havíem abordat. A pesar d’això la nostra relació va ser resistint a aqueix inevitable procés, encara que cada vegada amb menor intensitat i menor freqüència.
Llavors, quan duts per les diferents corrents  vèiem com s’anaven allunyant de la broda de La Barca, un a un, els tripulants dels millors anys, (no massa conscients de l’amenaça que també ens arribaria el moment d’aparellar i arriar la nostra menuda embarcació privada)  i observàvem com s’anaven fonent amb l’immens horitzó del mar, sempre ens va quedar l’esperança que  qualsevol dia en qualsevol port ens tornaríem a trobar i  cabria l’oportunitat d’escoltar, en clau amiga,  que no necessita de prèvies explicacions, apassionants relats d’altres vides que seguirien sent d’alguna forma les nostres.

Això és el que va succeir el passat 3 de juliol, dimecres quan Juanvi em va convidar al seu estudi  i quadre a quadre vaig poder presenciar el seu relat, i escoltant els seus comentaris, assentir a la seua obra, gaudir-la com espectador privilegiat i còmplice, seguir el fil del seu discurs, el curs d’aqueix fil que mai es va trencar,  que ara recuperàvem i que jo intente seguir també amb aquest escrit.





II                                                 

Juan Vicente Monzó va vindre des de Requena a València a la fi dels anys seixanta per a ser pintor. La seua decisió va ser indiscutible i ferma des del principi. Però, a causa de el seu caràcter i a la seua situació, es va cercar una fórmula per a no desbaratar o maltractar aqueix ideal, una coartada: estudis de Filosofia, que no de Belles Arts, i en canvi, com havia de guanyar-se la vida, va entrar a treballar com ajudant de pintors, primer amb Jorge Teixidor, després, i per més temps, amb l’Equip Crònica. O siga, va fer el contrari del que és habitual: estudiar Belles Arts i guanyar-se la vida en qualsevol altra ocupació com cambrer o repartidor de pizzes. Aquesta actitud indica molt sobre com és el seu caràcter: La decisió preservar la seua ideal de la pintura i la seua Jo (per contra, una de les actituds més recorregudes del món artístic que és un jardí ple de narcíss) i treballar per al lluïment d’altres yos, al mateix temps que aprenia no només a pintar, sinó quin i com es coïen les coses en el món de l’art (que encara que des de fora es puga pensar el contrari, no difereix d’altres mons quant a interessos, amiguismos, jocs bruts, afany de protagonisme, etc., només que és molt més snob). Aquesta informació que JuanvI va rebre de primera mà, vivint-la en les seues carns, i que per desgràcia no ensenyen, ni teòricament, en les escoles de BBAA, a un altre li haguera servit per a tenir contactes, saber amb qui cal parlar i què és el que cal dir a cadascun en cada situació i li haguera aconseguit centenars d’exposicions en els millors espais. Però per a ell això haguera estat a costa de LA PINTURA i del seu bé protegit JO, amb el que va prendre la decisió de seguir treballant per a uns altres i de seguir pintant per a ell mateix -i per a alguns dels seus amics ?amb la llibertat i la tranquil·litat de qui sap que no va a entrar mai en aqueix camp de batalla.

Amb tot aqueix bagatge assimilat durant més de dues dècades el resultat que ara presenta Juanvi, exposant les seues obres públicament, exposant aqueix Jo per tant temps preservat, exposant-se a ser jutjat com artista i abandonant per un moment la seua característica frase, Jo no vull embolics!, amb esforç i plaer al mateix temps, agridulcemente, contradictòriament, com és condició dels humans, el resultat, repetisc, són dos esplèndides sèries: El Convite de Diótima i Les Dolentes Arts que mostren a un pintor molt cult, molt reflexiu i irònic, posseïdor d’un gran sentit crític i tècnicament impecable i les obres del qual no esgoten el seu contingut al primer colp de vista sinó que  conviden a l’espectador avesat a participar i involucrar-se en la interpretació de tota una xarxa de relacions, cites, etc., que abasten des de la Història de l’Art i de la Cultura fins a la reflexió i la crítica social de la nostra realitat contemporània.

Des d’ací vull felicitar-lo per haver pres aquesta decisió – a la qual tantes voltes li haurà donat – i fer-ho a la manera del gran Vinicius que m’està acompanyant amb la seua música des de fa una estona mentre escric aquestes línies:
Saravá Juanvi !

                  
Tomás March 


  • Calendari: 24/10/2003 - 24/12/2003
  • Organitza: Fundació Caixa Carlet
  • Patrocina: Fundació Caixa Carlet
Juanvi MonzóJuanvi MonzóJuanvi Monzó